Vai direttamente al contenuto principale

"Di dut (e di pui) " Stories di princips, drâcs, gjats, surîs e madracs

torne ta pagjine di prime

Il spieli magjic

Scuele primarie di Flaiban – Classe 3

Tancju agns fa in Scozie al ere un ream favolôs, Pâslandie, governât da un re tant bon, che al viveve cun la sô uniche fie in un cjiscjel in mieç dal vert, cun cuatri grandes tors e un puint jevadôr tignût sù da dôs cjadenes di fier e cun di pui circondât da un fossâl plen di aghe. Sô fie Morgane a ere une fantate dolce, gjenerose e zentîl, compagne dal pari. A veve dôs lungjes streces biondes e doi voglons celescj compagns dal cîl. Ducj i doi a erin tant amâts da ducju i sotans del ream: dai servidôrs, dai cavalîrs, da lis damis di cort e dai contadins, che a vignivin judâts dal re ogni volte che a erin in dificoltât.

Une dì, però, sucêt une robe strane: i abitants dal ream a scomençavin a sparî e nissun saveve pui nuie di lôr: feminis, fruts, damis di cort, servidôrs … e ancje l’amade fie dal re. A chel pont il re al cole ta la disperazion pui complete. E i abitants da las viles e i soi valorôs cavalîrs, intant che a cirivin di seguî i segns lassâts da la principesse e da lis atris personis sparidis, a sparivin ancje lôr tal nuie un daûr l’altri.

Il puar regnant nol saveve pui a cui domandâ une man: fûr di cualchi servidôr, i ere restât nome un cavalîr che a si clamave Orlant. Al ere un zovin timit, al veve une corporadure fine e la sô armadure, da tant magri che al ere, i balave da dutis lis bandis.

Une gnot Orlant, vincint lis sôs pouris, al à impugnât la spade e al è entrât tal bosc, decidût a risolvi chel misteri.

Si è cjatât subit circondât da arbui altissims cu lis ramacis fissis, di un vert bluastri, iluminadis dal lusôr da la lune; il sotbosc al ere invece plen di fueis e erbe secje che a criçavin cuant che al passave, fasintlu saltâ da la pôre; i viers di çus e çuites, invece, no lu spaventavin, ma i tignivin compagnie e i davin coragjo a lâ indevant.

A un ciert pont, al è stât atrat da une dolce melodie che lu à condusût dongje di une grote che da four, platade da ramaçs, fueis e muscli, a someave piçule; ma dentri a ere largje, ancje se a ere scure e lui nol rivave a orientâsi. Cun di pui al ere un fuart odôr di solfar che a i blocave il flât. Il puar cavalîr ere cussì spaventât che par dôs voltis la spade i è colade di man.

une specie di cjan cun trê cjâfsDopo un pôc si è presentât devant, rugnant, une specie di cjan cun trê cjâfs. Al ere oribil: i doi cjâfs laterâi a vevin doi gragns voi ros e une enorme bocje da dulà che a vignive fûr une lungje file di dincj a spiç; il cjâf centrâl al ere pui piçul, cun dôs oreles lungjes e a ponte, da dulà che, cuant che si rabiave, i vignive fûr un fum dal odôr brut. Chel mostro si è butât parsore di Orlant, il cuâl, da la pôre, al à pierdût daurman i sens.

Il mostro, sodisfat da la sua enesime prede, al è essût da la grote par lâ a recuperâ une cuarde e leâ cussì il puar cavalîr. Ma propit in chel moment al è aparît un elfo. Il so cuarp al inceave come il soreli e si rivave a viodi ben nome la musute tonde, cuvierte in part da un cjapiel vert a ponte.

al à comunicât cun lui traviers dai segnâi luminôsCul so lusôr al à sveât Orlant e, no podint doprâ la vôs, al à comunicât cun lui traviers dai segnâi luminôs: da la sô bocje àn tacât a vignî fûr dai lamps che tal aiar àn formât peraulis e frasis. Messaçs che il cavalîr, dut confusionât, al à let velocementri: “Ducju i abitants dal to ream a son stâts rapîts e impresonâts tai soteranis di chiste grote da Cerber, il teribil cjan cun trê cjâfs. Lui al voul in chistu mût cjapâ possès dal to ream e fâ deventâ sclâfs ducju i umans. Par liberâju, tu âs di procurâ un spieli speciâl che si cjate tal ream di Itgland, dentri il tronc dal rôl pui vecjo. Va e fâs svelt”.

Orlant, pietrificât da la pôre, no si moveve di li. Alore l’elfo i à donât une plume dai podês magjics, buine di esaudî cuatri desideris se vignive zirade trê voltis tra i dêts, cuant che a ’nd ere dibisugne.

Il zovin cavalîr, ancjimò instupidît, al à ringraciât chel strani personaç e al è partît viers il lûc che i veve descrivût.

Dopo une dì di cjaminade, al è rivât in un ambientat: al ere frêt, al tirave un grum di aiar e al ere a stâ un drâc, cuviert di scaiis di cristal, che al puest dal fouc al spudave lenghis di glaç che al cjapave lis sôs vitimis, fasintlis deventâ statuis fredis.

il mostro alât si è trasformât in tantes gotes di agheApene che il drâc al à viodût Orlant, si è alçât in svual par congjelâlu; ma lui, svelt, al à cjapât sù la plume e al à pandût il so prin desideri: “I vuei che chistu drâc al sparissi di bot!”. Subite il mostro alât si è trasformât in tantes gotes di aghe che, in pôc timp, a son etradis dentri tal teren.

Cuant che ancje l’ultime gote a è stade sopade da la tiere, dutes las creatures che il drâc al veve impresonât, si son liberades dal frêt mantel e a son tornades tai lôr reams. Nome une paveute, di non Fifì, scoltade la brute storie, a à decidût di restâ cun Orlant: a varès podût, dal alt, viodi prin i pericui e mostrâi la strade juste. Fifì a ere bielissime, a veve dôs ales colôr di rose che, co las tocjavin i rais dal soreli, a lusivin come l’aur e cuant che a svualave a someave danzâ lisere tal cîl.

une paveute, di non FifìIl dì dopo Orlant e Fifì a son tornâts a partî pal viaç: àn passât las aghes blu di un grant flum, altes culines plenes di roses, forestes imenses …

Intant che a entravin in un lûc scûr scûr, il cavalîr par la strache si è inçopedât su un ramaç e al è restât imberdeât in une rêt fuarte, che no lu lassave movisi e nol rivave nancje a cjoli la sô preziose plume. Propit in chel, al è saltât fûr un orc oribil: al ere altissim e robust, cuviert di pêi, cu la muse plene di cicatrîs e i voi che a mandavin fûr une lûs verde che a dave il terôr.

L'orc oribilL’orc strassinave la rêt cun dentri il puar cavalîr, ta la sô barache tirade sù dentri di un bosc spaventôs, plen di arbui che a someavin oms: i troncs a someavin vê bocjates animades dal sivilâ dal vint e i ramaçs si movevin come che a fossin luncs braçs pronts a brincâ ducj chei che a passassin di li.

Orlant, simpri pui spaventât, stave par vosâ da la pôre, cuant che a è rivade Fifì in compagnie di mil paveutes, sôs amies, che àn rivât di peâ l’orc cuntun fîl di erbe lunc lunc, cjolt tal fantastic ream di Vertplan.

Nome in chel moment il cavalîr si è tirât in ca e al è rivât di recuperâ la plume e al à pandût il so secont desideri: “I ài voie che l’orc al vegni trasformât in une buine besteute”. E cussì l’orc al à cjapât la forme di une piçule e dolce surisute blancje, che àn clamât Floc di Nêf. Ancje lui come la paveute al à decidût di lâ cul cavalîr, parcè che corint svelt tra i fîi di erbe e i baraçs al varès podût judâlu.

Cumò Orlant, insieme cui soi gnûfs amîs, si sintive pui fuart e sigûr di fâ il viaç.

In pôc timp, judât da Fifì e Floc di Nêf, al è rivât tal ream di Itgland e si è fermât dongje di un lagut da las aghes sfumades di un vert lusint e di un arint trasparint che al lassave viodi il font straordenari.

al è saltât fûr un enormi crocodîlDi colp, da chês aghes calmes, al è saltât fûr un enormi crocodîl che al veve la schene cuvierte da lungjes spines rosses: someave un stegosaur.

Da chel mostro di un retil a vignive une vosate fonde che domandave aiût. Alora il cavalîr, che al ere altruist e gjenerôs, al à doprât il so tierç desideri: “I ài voie che la persone glotide da chel crocodîl vegni subite liberât!”.

La plume, sot dai voi maraveâts dai trê amîs, a è sbrissade vie da les mans di Orlant e si è poiade sul nâs dal retil, che al à tacât a stranudâ a da la sô bocjate al è vignût fûr, come une sclopetade, un om cun un fîl di pescje in man. Al ere un pescjadôr; al ere vignût li par pescjâ une trute legjendarie da les proprietâts curatives, ma al ere stât glotît da chel feroce predatôr salvadi.

Il pescjadôr al à scoltât cun atenzion la storie di Orlant e per ringraciâlu di vêi salvât la vite, i à mostrât il lûc precîs dulà che al ere il rôl che al cirive.

Tal vueit dal tronc al ere un pericolôs madracSaludât il pescjadôr, a son tornâts a partî e a son rivâts di chê plante secolâr. A erin restâts cu la bocje vierte. A ere pardabon maestose: il tronc al ere imens e al veve tal mieç un bûs cussì grant che al someave un puarton; lis radîs che a corevin fin fûr dal teren, a erin trois che a traviersavin dute la valade; las fuees a lusivin e, movudes dal aiar, a mandavin un dolç din din.

Pecjât che tal vueit dal tronc al ere un pericolôs madrac che someave di vuardie di chel che al ere platât dentri.

Il cavalîr al à scugnût alore doprâ il so ultin desideri e zirant par l’ultime volte la plume al à dit: “Ferme chistu madrac”. Apene pronunciadis lis peraulis, il madrac al à tacât a fâsi sù di bessôl, fin che al è deventât dut un grop.

Entrâts tal vueit dal arbul, in un cjanton, àn viodût subite il spieli: al ere piçul ma cun une curnîs di aur e diamants. Chê robe preziose a ere però peade al tronc cun une cuarde tant resistente, a someave di fier. Orlant, restât aromai cence desideris, nol saveve ce fâ e ancje Fifì a svualave intor disperade.

Dut al someave pierdût, cuant che la timide surisute, che fin a chel moment a ere restade in bande, à tacât cun pazience a roseâ la cuarde cui siei fuarts incisîfs.

Finalmentri, sot sere, Floc di Nêf al è rivât a liberâ il spieli. E cun Fifì che dal alt a segnave la strade pui curte, a son rivâts sul cricâ dal soreli ta la grote dal ream di Pâslandie.

Cuant che a son rivâts, Cerber al durmive ancjemò e l’elfo, che ju stave a spetâ, cun une magjie al à cjapât il prin rai di soreli, che traviers dal spieli al à batût sul cjan cui trê cjâfs. E chistu al è sparî in un lamp, presonîr dal spieli.

Nome in chel moment ducju i abitants dal ream a son stâts liberâts e àn podût tornâ a cjase, sans e salfs, ancje la biele principesse che si è inamorade daurman dal so salvatôr.

Dopo cualchi dì il re al à organizât une grande fieste ta lis salis dal cjiscjel, viertes ta l’ocasion a ducj, e al à nomenât Orlant conseîr di fiducie e cavalîr di valôr.

In gracie di chiste aventure il zovin al è deventât coragjôs, al à pierdût la sô timidece e la pôre. Fifì, invece, a è deventade la dame di compagnie da la biele principesse, che dopo à finît cul sposâ Orlant. Floc di Nêf al è restât ancje lui tal cjiscjel, deventant un brâf chef da la cusine reâl, espert cerçadôr di formadi (d’oc)!

Tal ream di Pâslandie son tornâts par simpri il seren e la ligrie.

torne ta pagjine di prime

Fruts das scueles di Sedean, Cosean e Flaiban